LA VEU QUE MADRID NO ESCOLTA

La veu que Madrid no escolta




Queda una setmana perquè el president de la Generalitat Artur Mas, i el del govern espanyol Mariano Rajoy, es reuneixin per primera vegada de manera oficial. Sobre la taula una demanda que vol acabar amb l’espoli econòmic que pateix Catalunya: el Pacte Fiscal, un sistema similar al del Concert Econòmic basc i que permetria acabar amb situacions dramàtiques com les actuals: “De cada 100 euros que Catalunya aporta a Espanya, Espanya n'hi torna 68” (un terç, no torna). O bé: ‎14.800 milions d'euros cada any no tornen a Catalunya, tot això segons dades del propi govern d’Espanya. Perquè es facin una idea de les magnituds d’aquestes xifres, els direm que, només de la disposició addicional tercera de l’Estatut, Espanya deu poc més de 750 milions d’euros a Catalunya, que és pràcticament la mateixa quantitat que la Generalitat deu als Ajuntaments.



Així funciona Espanya. Uns en diem “espoli”, els altres parlen de “solidaritat”, però independentment de l’etiqueta que li posem, la situació parteix de dades objectives que encara podrien ser més greus si les analitzéssim d’altres punts de vista. L’hemorràgia econòmica que pateix Catalunya és de tal dimensió que cada català, de mitjana, deixa de rebre 3000 euros anuals. En aquest context, Catalunya es planteja com a objectiu principal abordar els problemes econòmics del país. I això passa per modificar estructuralment el sistema de finançament actual, que és injust per Catalunya i per Espanya, perquè tapa (els altres en diran “corregeix”) les mancances d’un estat que es divideix entre els que bàsicament produeixen, els que bàsicament viuen del subsidi i els que bàsicament ho gestionen. No cal posar noms.



Per aquesta raó, si fins ara les pressions es movien en l’arena política, en un futur no hem de descartar mobilitzacions ciutadanes. El 27 de desembre la Generalitat va aprovar la Llei de Consultes populars que farà servir el padró com a base pel cens, fet que intenta esquivar la impossibilitat de convocar un referèndum sense l’autorització del govern de Madrid. Aquí és on es preguntaria als ciutadans quina és la seva opinió sobre si cal un pacte fiscal.



Davant les adversitats cal imaginació: imaginar estratègies legals (si convé a escala internacional) per legitimar i donar cobertura democràtica a les aspiracions del poble català, constantment tombades per l’aparell de l’Estat espanyol. Catalunya ha d’estar preparada per aquests actes d’autoafirmació que, si convé, alguns cops ens obligaran a trencar les costures d’una Constitució que s’interpreta amb molta rigidesa, i poques vegades, en benefici nostre. Per això Catalunya ha d’estar preparada per anar, aquesta vegada sí, més enllà.



Aquests dies llegim a la premsa dos fets que ens afecten molt més d’aprop del que cadascú de nosaltres es pensa: d’una banda, la cancel•lació de la privatització de l’aeroport del Prat, un altre cop de porta a les aspiracions dels empresaris del nostre país per tal de tenir una plataforma que es pugui gestionar des de Catalunya. D’altra banda, el referèndum escocès: si el poble ho vota el 2014, Escòcia passaria a ser un estat independent. Els sona d’alguna cosa la data de 2014? Efectivament, farà 300 anys que Catalunya depèn legalment dels designis de Madrid.



Després d’una Primavera Àrab com la que varem viure l’any passat, qui sap si s’estarà acostant l’hora d’una primavera europea? En tot cas, caldrà intel•ligència i bisturí, i això només es pot fer amb un grau de compromís de tothom, que superi les pròpies pors, i que d’una vegada per totes ens faci ser un poble valent, unit i amb visió a llarg termini. Ens hi va el pa i la sal.







Ramon Minoves Pujols

President de CiU al Berguedà.



28 de gener 2012